"L'OLOR DE LA QUARESMA"
Els colors de les mimoses i de les violetes són els dos extrems, els dos pols del vent de Quaresma.
* La Quaresma passa avall, perfumada per l'olor de les violetes. El perfum deliciós de les violetes silvestres està unit amb el fenomen meteorològic de la constància del vent de garbí. Es el temps de la tristesa, dels records obsessionants, de la fredor humida, de les quintes de tos, dels atacs de nervis, de les inacabables discussions, de l'exacerbació de les incompatibilitats. És en aquest temps d'humors negres -de malenconia-, portats pel buit d'aquest vent suau i insidiós, que es produeix la floració i la intensificació màxima del perfum de les violetes.
* Primer floreixen les mimoses i després les violetes. Aquests dos elements botànics donen la seva fascinadora eficiència quan, tocats pel vent, es produeix una simbiosi de les seves olors en l'aire humit, i tot sembla quedar impregnat d'un efluvi dolç suspès en l'agulla del vent. Si en aquest temps predominessin els vents secs, del nord, el perfum d'aquestes flors seria més lleu i s'assecarien ràpidament. [...] Els colors de les mimoses i de les violetes són els dos extrems, els dos pols del vent de Quaresma.
* Primer floreixen les mimoses i després les violetes. Aquests dos elements botànics donen la seva fascinadora eficiència quan, tocats pel vent, es produeix una simbiosi de les seves olors en l'aire humit, i tot sembla quedar impregnat d'un efluvi dolç suspès en l'agulla del vent. Si en aquest temps predominessin els vents secs, del nord, el perfum d'aquestes flors seria més lleu i s'assecarien ràpidament. [...] Els colors de les mimoses i de les violetes són els dos extrems, els dos pols del vent de Quaresma.
* Anys enrere vaig viure una llarga temporada a Ajaccio, a l'illa de Còrsega, i recordo l'olor intensa de mimosa que feia l'aire d'aquella població llunyana i esmorteïda. A Ajaccio és on he vist més mimoses dins del recinte d'una població [...] els llençols de les cases n'estan impregnats i fins i tot se sent aquesta olor en els plats de spaghetti. La Rambla de Barcelona és la capital de les violetes, i jo m'hi passejo en aquests temps per saturar-me d'aquesta exquisida fragància. Potser perquè Barcelona és també una de les capitals del vent de garbí, sempre em sembla que entre aquest vent i aquestes flors hi ha una relació misteriosa però certa.
* El vent [de garbí] sol coincidir, realment, amb la Quaresma, fins a l'extrem que, en certs llocs, és conegut pel vent de penitència i en altres pel vent de la Passió. Però de vegades bufa abans del Dimecres de Cendra. [...] Són vents dolents, que afecten la nostra situació personal i general, perquè, càlids i humits com són, fonen la neu dipositada en les altes muntanyes pirinenques ràpidament. Des de la meva finestra veig, cada matí, la successiva desaparició de la neu, com les muntanyes es tornen fosques i pètries. Els vents del sud són no solament la causa de la nostra tristesa, sinó del nostre empobriment.
* M'asseguren que les violetes i el seu perfum dolç han passat molt de moda. En el camp, no ho crec pas. En el camp, aquesta flor està lligada amb el primer amor dels enamorats rústics, perquè en aquest temps, pròleg de la primavera, els enamorats rurals dediquen les tristes tardes del diumenge a passejar per les carreteres, pels camins i corriols, amb la flor morada en el llavi sanguini, el gust del teixit vegetal en les dents fortes, d'una líquida lluminositat en la llum mòrbida del diumenge. El vent mou lleugerament els sembrats; apunten els espàrrecs de marge; els núvols blancs passen indiferents; l'aigua corre, amb un lleuger sospir, sota l'herba dels recs. En les hores de l'enorme tarda de diumenge, tot sembla buit i hostil menys el gust dolç, el perfum lleugerament ensucrat de les violetes. Dins del tedi somort de les hores, els enamorats escriuen, de vegades, les seves inicials, amb la punta d'un ganivet, en l'escorça d'un arbre; el jove beu, amb l'ull una mica boví, una gota d'aigua freda que la senyoreta li ofereix en el palmell de la mà. Són les tardes dels diumenges de Quaresma, impregnades del sabor i del perfum de les violetes. Ara, que totes aquestes coses han passat una mica de moda, jo també ho crec.
* El vent [de garbí] sol coincidir, realment, amb la Quaresma, fins a l'extrem que, en certs llocs, és conegut pel vent de penitència i en altres pel vent de la Passió. Però de vegades bufa abans del Dimecres de Cendra. [...] Són vents dolents, que afecten la nostra situació personal i general, perquè, càlids i humits com són, fonen la neu dipositada en les altes muntanyes pirinenques ràpidament. Des de la meva finestra veig, cada matí, la successiva desaparició de la neu, com les muntanyes es tornen fosques i pètries. Els vents del sud són no solament la causa de la nostra tristesa, sinó del nostre empobriment.
* M'asseguren que les violetes i el seu perfum dolç han passat molt de moda. En el camp, no ho crec pas. En el camp, aquesta flor està lligada amb el primer amor dels enamorats rústics, perquè en aquest temps, pròleg de la primavera, els enamorats rurals dediquen les tristes tardes del diumenge a passejar per les carreteres, pels camins i corriols, amb la flor morada en el llavi sanguini, el gust del teixit vegetal en les dents fortes, d'una líquida lluminositat en la llum mòrbida del diumenge. El vent mou lleugerament els sembrats; apunten els espàrrecs de marge; els núvols blancs passen indiferents; l'aigua corre, amb un lleuger sospir, sota l'herba dels recs. En les hores de l'enorme tarda de diumenge, tot sembla buit i hostil menys el gust dolç, el perfum lleugerament ensucrat de les violetes. Dins del tedi somort de les hores, els enamorats escriuen, de vegades, les seves inicials, amb la punta d'un ganivet, en l'escorça d'un arbre; el jove beu, amb l'ull una mica boví, una gota d'aigua freda que la senyoreta li ofereix en el palmell de la mà. Són les tardes dels diumenges de Quaresma, impregnades del sabor i del perfum de les violetes. Ara, que totes aquestes coses han passat una mica de moda, jo també ho crec.
* Jo he conegut encara el temps en què respectables senyors no podien sortir al carrer sense portar una flor al trau de la solapa, flors que variaven segons les estacions de l'any i el que el mercat oferia a cada moment. La frescor d'aquestes flors era mantinguda permanentment mitjançant un petit dipòsit d'aigua col·locat darrera de la solapa, en el qual la tija de la flor sucava convenientment. Quan aparegué l'aspirina, hom en dissolgué mitja pastilla en l'aigua, i la vivacitat de les flors augmentà considerablement. Tot aquest ritualisme contribuïa a mantenir la gent en un enravenament solemne i protocol·lari de manera que quan un d'aquells senyors deia una ximpleria la cosa prenia un aspecte grandiós i la ximpleria resultava químicament pura, absolutament autèntica.
* Entre les pàgines dels llibres es trobaven violetes seques; els cabells, els tocadors, els calaixets, els salons, els bons restaurants, en el moment de l'afluència, feien olor de violetes. Era el perfum dels amors decents i dels indecents. |
* Ara, a mi m'agradaria il·lustrar aquest paper amb les cites poètiques corresponents. Però aquesta flor no ha tingut èxit amb el poetes de gran categoria. No ha estat, com la rosa, tan cantada que amb els versos que se li han dedicat es podrien emplenar llargs llibres. La violeta ha estat al·ludida pels poetes d'estar per casa, de tarda de diumenge [...] Les violetes han estat elogiades per la seva humilitat, per la seva modèstia, per la tendència a amagar-se als ulls de la gent [...] Les virtuts de la modèstia de les violetes davant la petulància de les roses, dels clavells, de les orquídies. Aquesta és la dialèctica.