"Les hores incertes"
Si hom no es lliura, els amors són insípids.
* La Naturalesa -i perdonin el lloc comú- és un espectacle (sense taquilla) que es renova incessantment en una inacabable successió de meravelles; així es comprèn molt bé, sobretot quan se sent l'horror del que s'anomena generalment l'artístic, la posició que mantingueren els vells, arcaics artistes xinesos, alguns dels quals es passaren mitja vida silenciosos i atents davant d'un arbre, d'un animal o d'un paisatge qualsevol, tractant de captar, en un esforç de síntesi molt cenyida i insidiosa, l'aparença del paisatge, de l'arbre o de l'animal que els obsessionà amb el seu màgic realisme. Aquests fenòmens de lúcida badoqueria produeixen en l'home d'avui una gran impressió, car tota la nostra existència no és més que un esforç per esquitllar-nos del que ens volta i per evadir-nos de nosaltres mateixos. Ara: si hom no es lliura, els amors són insípids.
|
Madaraneko (Gat Tabby), Takeuchi Seiho (1924). Aquarel·la en paper washi, Yamatane Art Museum, Tokyo.
|
* Quan, pels voltants de Sant Josep, comença de flotar en l'aire l'endolciment primer de la primavera, els gats assenyalen el decantament. A les masies, a l'hivern, aquests animals passen la vida dormint al costat del foc de la llar i les nits deambulant, sense fer soroll, pels antres plens de teranyines i de coses inversemblants de les cases velles. Quan apareix l'inici del bon temps, surten afora, i alguns n'he vistos que es passaven les hores de la llum del dia, parats, immòbils, silenciosos, davant d'un forat obert en la terra esperant l'aparició d'una rata o d'un qualsevol animalet. Aquests cruels i voluptuosos felins, endormiscats durant tantes hores en la degustació hipotètica d'una víctima, fan pensar en els arcaics artistes xinesos de la lúcida badoqueria. |
* L'aparició del bon temps es produeix amb el sacrifici de la floració, escassa però deliciosa, de la botànica hivernal. [...] Les mimoses perden la flor, el color i el perfum i esdevenen arbres mediocres i grisos. [...] Un altre arbre que en aquest temps ha acabat la seva missió és l'ametller. La seva flor cau a terra i els seus pètals rosats, blancs, carmí, malva, l'esmalten un moment -com en els sòls de les taules de Simone Martini que poden veure's en el palau Comunal de Siena. S'evapora, així mateix, el perfum de les violetes. [...] Hi ha un moment, doncs, en què la naturalesa queda com suspesa i sembla que no sap què fer. L'hivern passa avall, però la primavera és incerta. La perplexitat dura poc. Un moment de tebior i apareixen noves companyies. La del grill és la primera. |
Pintura d'era Meiji
|
* El grill és l'avançada de la primavera. Tinc observat que aquest insecte és un dels més sensibles a la temperatura. Per a fer la seva aparició i començar de passar-se les seves extremitats sobre el ventre, el termòmetre ha d'assenyalar uns determinats graus. Si no els marca queda mut i soterrat en la terra. [...] Aquest any (1952), per exemple, veiérem una primera sortida del grill abans de Sant Josep; després emmudí i es retirà discretament, coincidint amb el desori meteorològic de l'equinocci; tornarà a aparèixer de seguida que el temps s'escalfi un xic; però si la temperatura torna a refrescar es retirarà encara, sigui quina sigui la data en què ens trobem. Jo admiro la parsimoniosa tenacitat del grill a fer-nos companyia. De seguida que la temperatura li ho permet, s'enfila, cap al tard, en els tanys de les herbes i toca la seva monòtona i dolça mandolina. A la tardor, la presència del grill és l'última que ens deixa.
* L'aparició del grill obre, en el pas de l'any, aquell període de dos mesos en què hom pot ésser vegetarià sense perill i pobre sense conseqüències excessives. Durant el seu transcurs apareixen a taula els vegetals més delicats de la terra. [...] els hortets minúsculs, assolellats, resguardats de vents, càlids, encara donen delicioses primícies; pèsols, faves, alls, escarxofes -parlo d'escarxofes, no dels filats i teixits que solen servir-se-, patates primerenques i tota mena d'enciams fresquíssims, espinacs, pastanagues i cebes tendres. L'aparició d'aquests prodigis coincideix amb la del peix primaveral per excel·lència: les sardines. No hi ha res més gustós, en aquest món, que una plata de sardines a la brasa. [...] jo he viscut una època en què tot això, amb pa i vi, oli i sal, tenia un preu irrisori. Era l'època de l'any en què es podia ésser absolutament pobre, pobre de solemnitat, i tenir accés a les sensacions més fines de l'existència.
* Parlant un dia de la primavera, amb un pagès, vaig sentir-li sostenir la curiosa teoria que en aquest temps l'oïda se'ns afina. “Ara se senten les campanes dels pobles de la rodalia -em deia el pagès-. A l'hivern se senten menys”. Ara se senten, en efecte, les campanes dels tres o quatre pobles veïns: les campanes que toquen les hores i les que toquen a rosari, al vespre. [...] Les campanades de vegades ens arriben com si vibressin dins d'un aire espès, cotonós i dens. Altres vegades el toc és cristal·lí, subtil i precís. El bronze de les campanes ens assenyala el temps. Els vents del sud, el vent de Quaresma, entra en l'agonia. Els aires boreals comencen de tenir una projecció més franca i seguida.