"CARNESTOLTES"
Aquest capítol, d'altra banda dels més curts de Les hores, no puc estar-me de reproduir-lo sencer; llavors, poso tres cites inicials.
En aquests temps les formes vegetals agafen un aire jove,
de convalescència activa, comencen de donar el pit.
Acostar-se al gust terrenal de les coses és practicar una forma plàcida i tolerant de l'idealisme.
Aquestes tardes de Carnaval semblen concentrar les crueses de l'hivern
i els pressentiments lleugers de la primavera.
de convalescència activa, comencen de donar el pit.
Acostar-se al gust terrenal de les coses és practicar una forma plàcida i tolerant de l'idealisme.
Aquestes tardes de Carnaval semblen concentrar les crueses de l'hivern
i els pressentiments lleugers de la primavera.
* Aquestes tardes dels voltants de Carnestoltes solen ésser molt cristal·lines. El dia és un esforç per acolorir la blanca i tètrica gelada matinal. El cel és pur i esbatanat, d'una pal.lida, rosada, verda, blavosa infinitud. El sol té una lluïssor rígida i enganyadora; l'aire queda com rentat; sobre l'atmosfera tensa, els perfils de les coses ofereixen una cal·ligrafia precisa, com dibuixada a la punta seca, i els termes del paisatge s'acosten com per art d'encantament. Al nord, molt present, acostat, apareix el Canigó, diamant del Pirineu, cobert de neu rosada, amb la geometria brillant de les seves arestes sobre les greus espatlles paquidèrmiques, indiferent i fascinador de bellesa i de força. En els recs, les aigües gemeguen amb la pupil·la oberta, de color d'estany, fredes. Els arbres s'allarguen, lineals, esvelts, nus, sobre el cel.
El Canigó des del llac de Vinçà
* En aquests temps les formes vegetals agafen un aire jove, de convalescència activa, comencen de donar el pit. Les oliveres, descarregades del morat dens de les olives, tornen a la seva platejada lleugeresa, a la frivolitat aèria. Els darrerencs ametllers florits -rosa i llet-, el pistil trèmul, posen una intimitat càndida sobre les velles pedres i el blau cru del cel. Les mimoses, d'un verd-groguenc, a punt de florir, fan una olor de sacarina. Els roures, de fulla bronzejada, d'ombres rogenques, semblen un aiguafort tocat de vinagre. Les velles fulles daurades s'acaben de podrir sobre la terra rostida, sota la copa superba dels castanyers. Els sembrats menuts, tocats per una mica d'aire, tenen un fugitiu estremiment. Un núvol errant deixa sobre els sembrats una ombra clara, prima, imprecisa.
Mimosa comuna (Acacia dealbata)
* És el moment hivernal dels horts i de les feixes. Les cols s'arrodoneixen amb la seva bombolla declamatòria i pedantesca; la col-i-flor té un vel de color de neu sobre la pella càndida i dura, granulada; les fulles de pastanaga, menudes i ribetejades [sic], d'una cal·ligrafia freda, s'encongeixen; les herbes aquàtiques, sobre el bassiol adormit, fan una recolzada violàcia, malva, verda; els naps i els raves florits fan una explosió groga de litografia, un groc escandalós, gairebé ridícul. Els naps florits són l'èxtasi de les espècies bovines.
* El mar, en aquest temps, ofereix la seva producció més delicada: els petits joells de plata oxidada, d'insospitades fineses; els sonsos diminuts per daurar a la paella; els calamarsets, tan tendres, i els insidiosos popets; el llobarro de carns blanques, que no té rival en les convalescències; les grèvies sumptuoses i el marisc més perfumat de l'any -perfumat per les suaus, salades calmes, i les llunes d'aquestes nits tan clares i quietes. Acostar-se al gust terrenal de les coses és practicar una forma plàcida i tolerant de l'idealisme. Tots aquests elements agafen, potser, la seva màxima, expressiva eloqüència quan poden degustar-se amb una mica de tramuntana xiulant a la porta i udolant a la xemeneia, la terra dura i erta, amb el foc al pit o a les costelles.
Sonsos i pa amb tomàquet! Només falta el vi.
* Perquè aquest era, en efecte, el moment, en altres èpoques, dels plats forts i dels vins de cos -el moment d'asseure's a taula davant d'un bon foc de llenya. És molt agradable de tenir l'esquena calenta i escalfar-se el pit amb els aliments i les begudes honestes. Hom menjava el rap amb patates més o menys lleugerament tocat d'allioli ardent; el centenar de cargols al forn amb una jovial vinagreta; l'estofat de conill de bosc, perfumat d'herbes, o l'última llebre suculenta; el tord d'ossos trencadissos o la becada il·lustre, el cuixot de porc rostit o la botifarra, que convida a beure.
* Aquestes tardes de Carnaval semblen concentrar les crueses de l'hivern i els pressentiments lleugers de la primavera. Són unes tardes cristal·lines, d'una lucidesa malenconiosa, món convalescent, col·locades entre la sonoritat greu de les campanes que toquen a morts i el xivarri dels fiscorns, nassos i carotes que s'esgoten en els carrerons. Hores en què l'aire té un sabor metàl·lic, sec, astringent; sabor que convida a posar sobre les honrades habituds d'una taula generosa un vi manipulat intel·ligentment; un vi que ajudi a fer comprendre el gust etern i incommovible de les coses elementals; la dolçor del foc; la fina el·lipse del vol d'un ocell; el color d'un rostit; el dibuix d'una fulla; el perfum d'una herba, el parpelleig llunyà, fred, indiferent, d'una estrella.
* Temps de carnestoltes... Fins a la meva finestra arriben les campanades fúnebres i greus, els grinyols estridents dels nassos i dels clarinets:
Un jour de féte,
un jour de deuil...
¿Què posarem entre aquestes campanades ombrívoles i aquests clarinets que fan posar pell de gallina? Una torrada? Un vas de vi? ¿Dos vasos de vi... mentre les flames de la llar ens enrogeixen la cara i ens ombregen l'espatlla, ja una mica carregada de fatiga? El soroll s'allunya. L'ampolla ha passat avall. El capvespre serà llarg i solitari; les ombres de la memòria passaran d'una manera imprecisa...
Un jour de féte,
un jour de deuil
La vie est faite
en un clin d'oeil...
[Un dia de festa, un dia de dol. La vida està feta en una clucada d'ulls...]